Amics de Gaudí presenta su última publicación sobre la casa de Gaudí en el Park Güell

El pasado jueves se presentó en Casa Vicens un texto informativo sobre “La casa de Gaudí del Park Güell” de los doctores Gustavo García Gabarró y Concepció Peig. El acto fue precedido de una visita guiada a la Casa Vicens, en la que se pudo apreciar el original concepto de disposición espacial del arquitecto en esta obra primera, además de su específico imaginario. A continuación G. García Gabarró introdujo la presentación del texto hablando sobre la singularidad de Gaudí y  los objetivos de la asociación en la difusión y divulgación del legado Gaudí.

Acto seguido, C. Peig disertó sobre la casa en la que Gaudí vivió cerca de veinte años en el Park Güell, años en los que proyectó sus mejores obras. Destacó que a pesar de no haber sido proyectada por Gaudí sino por su principal ayudante, Francesc Berenguer, transmite con soluciones explícitas algunos aspectos esenciales de la arquitectura gaudiniana: las diferentes plataformas para observar y mirar el entorno exterior (niveles de terrazas, torre mirador, balcón de más de 180º de visión), que Gaudí potenció diseñado posteriormente un paseo de circunvalación que delimita la propiedad. También se destacó el particular concepto de iluminación  de interiores: la gran cantidad  de ventanas que permiten diferentes ángulos de luz, etc.  Con estas soluciones sencillas pero eficaces la presencia de Gaudí y su legado se materializa en esta casa no proyectada por Gaudí pero si vivida por él, y en la que en cierta manera dejó su impronta.

Después de la muerte de Gaudí la casa del Park Güell, fue adquirida por la familia Chiappo, que vivió en ella hasta 1948.  Posteriormente la Asociación Amics de Gaudí, -instalada en el Palau Güell desde su creación en 1952 como sección del Cercle  Artístic de San LLuc-, la compró. Para poder adquirirla solicitó la ayuda de diferentes personajes y entidades, entre las que se destacó  la de Salvador Dalí,  que en setiembre 1956 se prestó a realizar un gran evento en el Park Güell, al que acudieron cerca de 5000 personas. El evento supuso un fuerte empuje en la revalorización de Gaudí tanto a nivel de Barcelona como internacional.

Se puede adquirir el texto a través del mail: press@amicsdegaudi.com

Hazte socio de Amics de Gaudí y contribuye a que sigamos investigando y divulgando la vida y obra del arquitecto.

Conferència de Concepció Peig a la Universitat de Barcelona

La Vicepresidenta d’Amics de Gaudí, Concepció Peig, impartirà una conferència sobre l’arquitecte Elías Rogent a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el pròxim 7 de juny. L’acte s’engloba en les jornades «Elias Rogent i Barcelona: Arquitectura, patrimoni i restauració», que tractaran la figura i obra de l’artista català. L’esdeveniment, que se celebrarà entre el 6 i el 7 d’aquest mes, està organitzat per la Universitat de Barcelona i el Seminari Conciliar, i compta amb el patrocini de la Diputació de Barcelona.

 

La xerrada de Concepció Peig està titulada «Manuscrit inèdit (1893-1895) d’Elias Rogent. Memòria dels treballs de restauració realitzats a Santa Maria de Ripoll (1862-1893)» i es realitzarà el dia 7 de juny de 10.35 a 11.15 del matí a l’Aula Magna de la UB, obra del mateix Rogent. Peig, a més, forma part del comitè científic de les jornades, que compta amb la participació d’acadèmics i experts com Jaume Aymar, Mireia Freixa i Jordi Rogent.

 

Les jornades

 

Durant la realització de les jornades es desenvoluparan 3 taules, d’una durada de 2 hores i formades per 4 participants cada una d’elles. El temps d’exposició de cada ponent serà de 20 min. Després de les comunicacions dels 4 ponents, s’obrirà el temps de preguntes i debat d’un màxim de 40 min, gestionat pel mateix moderador.

 

 

Les jornades tenen com a objectiu aprofundir en el llegat de l’arquitecte, historiador i restaurador Elias Rogent dins del context de la Barcelona del segle XIX. El fil conductor girarà principalment entorn de dos conjunts fonamentals dins la trajectòria de Rogent, i alhora imprescindibles per al creixement urbanístic de la ciutat: l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona i el Seminari Conciliar.

 

Elías Rogent, l’arquitecte

 

Nascut d’una família dedicada a la venda de material per a la construcció. Rogent estudià als Escolapis de Sant Antoni i al Col·legi de Carreres. El 1840 ingressà a l’Escola de Llotja. Molest per l’excés d’academicisme de l’ensenyament, es dedicà a l’estudi dels monuments medievals de Catalunya; l’any 1841 féu un recorregut pels llocs més abundosos en arquitectura romànica i gòtica.

 

Del 1844 al 1845 amplià estudis a Barcelona per preparar la revàlida a l’Academia de San Fernando de Madrid. Pel novembre del 1845 fou examinat a Madrid pels acadèmics, que el consideraren capacitat per a continuar la carrera a nivell del tercer curs. Foren els seus mestres allà Juan Miguel de Inclán, Narcís Pascual i Colomer i Aníbal Álvarez.

 

Obtingué el títol d’arquitecte el 1848. Havent tornat a Barcelona, guanyà la càtedra de topografia a l’Escola de Mestres d’Obres i començà l’exercici de la professió amb el projecte de la resclosa de Vallvidrera, la carretera de Sarrià a Rubí, la presó de Mataró (1858, primera de l’Estat espanyol segons el sistema panòptic).

 

Féu els Magatzems Generals del port de Barcelona (1877), primer edifici totalment d’obra vista, un projecte no realitzat de Capitania General, els xalets del marquès de Salamanca als jardinets del Passeig de Gràcia i, per al mateix client, més de seixanta habitatges a Madrid, a l’anomenat Barrio de Salamanca, bastits amb mà d’obra catalana.

 

És autor també del Seminari Conciliar de Barcelona (1878), s’encarregà de la direcció de les obres de l’Exposició Universal del 1888 i féu nombrosos projectes de restauració de monuments, entre altres el de Santa Maria de Ripoll (1886), el de la catedral de Tarragona en col·laboració amb August Font (1884, no realitzat) i el del monestir de Sant Cugat del Vallès.

 

Amb tot, la seva obra més important és la Universitat de Barcelona (1863-89), edifici en què demostrà el seu domini de l’arquitectura neomedieval amb adjunció d’elements protorenaixentistes. Fou catedràtic i primer director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1871-89) i acadèmic de Sant Jordi. Publicà monografies sobre Sant Cugat del Vallés (1881) i Santa Maria de Ripoll (1887).

 

Més informació al web de les jornades

 

Aquest post ha estat elaborat a partir de textos de l’organització de les jornades i d’Enciclopèdia.cat.

Gaudí al Qüestions de Vida Cristiana

Diversos membres de la Junta d’Amics de Gaudí han publicat dos articles al número 254 de la revista Qüestions de Vida Cristiana (QVC), que edita la Fundació Joan Maragall en col·laboració amb Publicacions de l’Abadia de Montserrat (PAM).

Els dos textos tracten des de diverses perspectives i d’una manera més o menys explícita, la personalitat i obra d’Antoni Gaudí. Ricardo Gómez Val i Bartomeu Jané analitzen en el seu article el paper que van desenvolupar en el Primer Congrés Litúrgic de Montserrat (1915) diverses personalitats del moment, destacant entre ells a Gaudí. Concepció Peig, presenta un assaig sobre la interacció entre el sagrat i el profà a la ciutat contemporània, destacant les aportacions de l’arquitecte reusenc en aquest àmbit.

Primer Congrés Litúrgic de Montserrat

 

El vincle entre la litúrgia, l’arquitectura i l’art en el marc del Primer Congrés Litúrgic de Montserrat és el nucli de l’article de Ricardo Gómez Val i Bartomeu Jané. La peça s’estructura en quatre parts, una per cada personalitat participant al congrés analitzada. Es tracta de dos clergues i dos arquitectes: el Dr. Pere-Joan Campins i Barceló, bisbe de Mallorca; Mn. Manuel Trens; Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí.

 

Els autors destaquen que Gaudí va participar al Congrès amb gran il·lusió i interès; tot i que no es té gaire constància de l’impacte que va tenir en la seva obra. També comenten la palesa influència del cant Gregorià en Gaudí. Un dels responsables d’aquest fet va ser el Pare Sunyol, monjo del monestir de Montserrat i apassionat divulgador de la música gregoriana. Gaudí era un assidu de les sessions del benedictí al Palau de la Música Catalana.

 

L’interès de Gaudí per la litúrgia, però, no va començar a Montserrat. Gaudí ja havia participat al I Congrès d’Art Cristià de Catalunya (Barcelona, 1913) on havia quedat impressionat per la litúrgia com a via d’integració de la religió en l’arquitectura. Aquest concepte, de fet, és un dels trets característics de Gaudí, que prenen la seva màxima expressió al Temple Expiatori de la Sagrada Família.

 

El sagrat i el profà en el context urbà del s. xx

 

L’article de Concepció Peig desgrana diverses propostes sobre el significat de profà i sagrat en el context urbà contemporani i després, a la llum d’aquestes reflexions, es destaquen les solucions innovadores i transgressores que presenten en aquest sentit algunes de les obres de Gaudí a Barcelona. Gaudí, tot i beure de la tradició arquitectònica cristiana, desenvolupà un estil propi que reflectia la seva religiositat personal i evitava la còpia i estils com el neo-gòtic o el neo-romànic.

 

Al llarg del segle XX  l’espai sagrat i l’espai profà coexistien, però en cap cas s’integraven. Gaudí trenca amb això i fa un esforç per recuperar l’esperit sacre de l’espai. Home de fortes conviccions religioses, Gaudí partia del plantejament que la fe integra tota la persona i la seva expressió. En aquest sentit, l’arquitecte va afrontar explicitament l’espai i el temps sagrat en l’ambit de la societal urbana, sense “camuflar-los”. La seva obra és un fenomen excepcional que expressa una insistent manifestació del sagrat, mostrant lliures analogies i correspondències amb religions naturals o precristianes, i activant de forma intensa i progressiva nivells de significats col·lectius ben arrelats, no nomes en la construcció de temples, sinó també en l’arquitectura profana de tipus urbà. Va aconseguir fer aparèixer en la seva arquitectura el sentit del sagrat encara viu, pero latent, en molts homes del seu temps i del nostre.

 

El dinamisme que establí Gaudí entre sagrat i profà en el context urbà de Barcelona es únic i singular, en assenyalar en la indiferenciada homogenïetat espacial moderna de l’Eixample llocs privilegiats com la casa Batlló o la casa Milà. Amb aquests edificis Gaudí no només feia referencia a la naturalesa marítima i mediterrània de Barcelona, sinó que indicava alhora l’ordre primigeni, sagrat, expressat per la presència d’un eix vertical rematat amb una creu de 4 braços orientats a cadascun dels punts cardinals, com un axis mundi. Aquest tipus de creu significa la presencia d’un ordre, – el cosmos- , d’una estructura orgànica, contraria al caos o estat fluid i amorf del qual emergeix. Es la creu còsmica com a símbol universal del sagrat; expressa l’ordre còsmic integrat en un ordre racional humà. És com una matriu, una marca, que estableix una peculiar connectivitat entre el profà i el sagrat en la trama de la ciutat.

 

Llegiu l’article complet de R. Gómez-Val i B. Jané en PDF

Llegiu l’article complet de C. Peig en PDF

Llegiu més sobre la revista al web CatalunyaReligio.cat

Podeu descarregar tota la revista al web de la Fundació Maragall