El dilluns 8 d’abril Concepció Peig, especialista en cultura arquitectònica i Patrimoni, va donar una conferencia a Vistabella sobre El concepte de temple en Josep M. Jujol. La continuïtat discontínua”, aprofitant aquesta construcció de Josep M. Jujol per analitzar el tipus de col·laboració que existí entre Jujol i Gaudí, i com aquests dos arquitectes aconsegueixen fer obres on es fusionen les autories. Tot per tal de ressaltar la validesa, originalitat i bellesa que te l’església de Vistabella.

Vistabella (1918-1923) va ser la primera església que Jujol farà de nova planta. Emprengué el projecte amb l’esperit dels constructors medievals i amb uns referents concrets: els del gòtic, tal com ell mateix recordà en la memòria publicada en Lo Missatger del Sagrat Cor (núm. 381, març 1923, pp. 134-138) L’església primera de Vistabella. Amb aquest títol Jujol va voler expressar de manera clara i sintètica el seu objectiu: l’església projectada i construïda per Jujol es la primera en fer-se a Vistabella, però, la col·locació intermèdia de l’adjectiu primera ens porta més enllà de la condició numèrica, i ens exposa també la seva excel·lència, es la millor:

…aquella que tindrà un nou deure i una més gran responsabilitat.

A més, Jujol emprengué aquesta obra en continuïtat amb la tradició constructiva de temples a l’àmbit rural i popular.

Jujol crearà i innovarà a partir d’aquests referents concrets: la formació rebuda, en la qual el “gòtic” era considerat per damunt de qualsevol altre estil arquitectònic, -els seus mestres foren grans medievalistes-, i també la seva experiència al costat de Gaudí des de l’any 1904: en el projecte de la cripta colònia Güell, en les obres de la Sagrada Família, i sobre tot a la catedral de Mallorca (1904?-1914).

A partir d’aquests paràmetres i de la seva pròpia invenció i creativitat, Jujol com a prestidigitador va aixecar un nou model d’església-campanar-mirador-agulla. En aquest encàrrec Jujol va gaudir d’absoluta llibertat, i encara que el limitaven les reduïdes dimensions del terreny, va saber fer una església petita que apareixia gran i ample als ulls dels veïns de la Secuita.

Encara que l’estructura del temple de Vistabella beurà de les propostes plantejades per l’arquitectura gòtica que Jujol conegué a través del seus mestres, i de les interpretacions i superació que en va fer Gaudí, serà solament a partir de la seva experiència i de la seva “visió” el que va fer possible que vivifiqués la construcció de Vistabella amb noves resolucions arquitectòniques, trencant convencionalismes, però no amb la tradició, sobre tot l’arrelada a la terra. Jujol coneix be el paisatge que l’envolta, les formes i particularitats del Camp de Tarragona, tantes vegades recorreguts durant els seus estius a La Secuita.

En la seva memòria sobre Vistabella Jujol hi destaca la necessitat d’una nova visió, d’una “visió intuïtiva” per acomplir aquesta tasca. El seu tractament de l’estructura i els volums arquitectònics serà plàstic i inseparable de la idea ornamental, i la forma serà metàfora/símbol de la funció.

La unitat que es proposà al voler construir una església-campanar-mirador-agulla i no una església amb campanar i agulla a l’estil gòtic tindrà alhora conseqüències en la configuració interior del temple resolt amb un recorregut de dinàmica obliqua, es a dir en diagonal, i com un gran espai articulat de superfícies continues i cobertes ascendents.

Jujol va voler crear un espai interior “irreal” amb un imaginari propi d’una catedral, per tal d’expressar allò sagrat, amb els següents recursos:

• el plantejament d’un interior amb recorreguts en diagonal: dos eixos que es creuen, solució gens convencional
• el control de la llum i aplicació de color per desmaterialitzar murs i pilars: una il·luminació densa, amb inusuals contrasts d’ombra i llum i superfícies o masses de color flotant pels murs que semblen rebentats per “esvorancs” irregulars que es van obrint aquí i allà a altres espais indefinits, desmaterialitzant d’aquest forma l’espai interior.
• el recurs a una cal·ligrafia “arquitecturada”, de gran força plàstica que “desnarrativitza” les paraules i les fa flotar a l’espai. Son texts cal·ligrafiats suspesos a l’aire, -com masses etèries de gran força plàstica amb dinamisme ascendent-, convertits en expressió de vera oració que puja per arribar al seu destinatari.

D’aquesta manera els elements decoratius s’assimilaven al sistema constructiu i formaven part d’una totalitat orgànica. En aquest sentit compartia el que A. Gaudí afirmà:

Organitzar l’espai no es tan sols construir estructures, sinó tanmateix recobrir-les, donar-les la vida, i sobre tot, fer-les perdre la seva materialitat, espiritualitzar-les a través d’una ornamentació vivent.

Uns vint anys més jove que Gaudí, la seva mort l’enxampa col·laborant assíduament amb ell i alhora amb un estudi propi en paral·lel obert. Jujol te gairebé 50 anys. Possiblement, quan Jujol començà a treballar en el taller de Gaudí succeí alguna “revolució” en la manera de fer del mestre, ja que tenien formes molt diferents de treballar, però Gaudí el “deixava fer” i l’esperonava a seguir pel seu camí.  Potser es podria plantejar que Jujol es qui convertí a Gaudí en Gaudí [cf. Jaume PRAT, Alternative rock (o arquitectos que hablan latín), publicat  el 13-2-2011, a la web ARQUITECTURA entre d’altres solucions].

Gaudí treballava constantment amb ajudants, i molts alhora: de Sugrañes a Berenguer, de Rubió i Bellver a Puig Boada de Canaleta a un Bayó integrat en el seu estudi com un arquitecte més. Gaudí no coarta, integra fins a aconseguir que les seves obres siguin com una mena de “collage”, una agregació o juxtaposició de sensibilitats integrades en una sola obra d’art total, i ho fa fins a les últimes conseqüències [cf. Jaume PRAT, idem].

Jujol treballa d’una altra forma, la seva exuberància desbordarà a Gaudí, tal com es pot veure a la catedral de Mallorca. Jujol entén a Gaudí més que ningú i les seves intervencions en les obres gaudinianes es basen sobre tot en la integració, en les transicions (d’un a l’altre) en un tot coherent. Jujol era un arquitecte excepcional i a la seva manera està a l’alçada de Gaudí, inclús fins a l’extrem que els seus talents no es sumen, sinó que clarament es multipliquen quan treballen junts.

Jujol es un dibuixant i colorista “ultravirtuós”, que a més domina qualsevol altre cosa que pot fer amb les mans: ferrer, fuster, serraller, papiroflèxia, paleta, etc. la seva enorme capacitat, podia desbordar el taller sencer de Gaudí. Jujol treballà en aquest taller amb una independència gairebé absoluta, donant compte de la feina només a en Gaudí, juxtaposant les dues arquitectures d’una forma autònoma i interconnectada alhora fins que les autories mútues s’arriben a perdre. Jujol farà la façana de la casa Batlló a excepció dels balcons. Jujol farà els medallons ceràmics i banc del Park Güell canviant el concepte del que havia de ser i utilitzant el trencadís com un mecanisme integrador de residus d’obra, de retalls, circumstancial i episòdic. Jujol farà un plantejament lumínic i colorista per la capella major de la catedral de Mallorca, que donarà entitat a un espai que Gaudí ajustà a un determinat concepte litúrgic, etc. Si pot aquestes realitzacions les fa directament amb les seves mans, ni dibuixos ni altra ma d’obra. El que fa que les seves obres tinguin “una força tan forta o salvatge que es menja la resta”. Gaudí crea sistemes, Jujol els omple. Jujol crea sistemes, Gaudí els integra, en un diàleg incessant, en una espiral de força ascendent que ha fet d’aquestes obres comunes el que avui son [cf. Jaume PRAT, idem].